Pàrquing

D'això en dic jo disseny vinculat.

Art involuntari

Sovint artistes involuntaris ens fan regals com aquest. Amb tota la innocència i pensant que el que feien era omplir porositats del ciment per a evitar filtracions d'aigua, aquests operaris han fet una composició digna de ser admirada. Ignorants del seu art i obeïnt ordres han acabat per tapar, ocultar, l'obra amb una pintura gris-verdosa que fa agafar mal de panxa.

El segon dia de fer de soldat, encara vestit de carrer, s'esdevingué la jornada de portes obertes de la caserna. Com no teniem uniforme, ens van tancar tot un dia en un pati amagat ple de ferralla. Amb els ànims per terra vaig plorar-li les penes a un amic, que em respongué que mirés de trobar la bellesa en aquella ferralla; que mirés què en podia treure de positiu, quines formes s'hi amagaven? Potser des d'aleshores em miro aquestes textures ocasionals d'una altra manera.

Quantes obres d'art no haurem fet quan se'ns trenca un plat, quan emmassillem una paret de casa per pintar o quan apilem roba per plegar. Art ignorat/art oblidat. Com deia Miquel Àngel, l'obra hi és, només cal veure-la.

Descansi en pau la retícula viària sota la seva làpida gris-verda. Amén.

Un disseny adequat

Sóc un defensor d'escoltar al client. És ben cert que els dissenyadors sovint ens molesta que els clients s'immiscueixin en la nostra feina, que ens vulguin donar consells o ens facin esmenes capricioses. Però hi ha clients i clients. I aqui és on cal que nosaltres trobem el punt; sapiguem fins a on podem arribar en cada cas.

Evidentment que no ens hem de deixar trepitjar, que no hem de deixar que els clients juguin a fer de dissenyadors esperant, a més, que els facis cas 'només tocant una tecla'. Però hi ha vegades que, ben al contrari, el que hem de fer és saber-los escoltar, doncs hem de pensar que el producte en qüestió que el client ha deixat a les nostes mans és gairebé un membre de la seva familia, un ens estrany que ell potser ha inventat, que en coneix la seva evolució històrica, amb el que ha patit hores baixes o s'ha omplert les butxaques en moments d'eufòria. Un producte, en definitiva, ell coneix millor que ningú.

La nostra tasca, doncs, és intentar escoltar i entendre què és el que vol. Deixar que ens ho expliqui tot. I al final, si el disseny que hem fet ens agrada a tots dos, aleshores segur que hem fet una bona feina, doncs acomplim les expectatives del client i les nostres mateixes.
O sigui que ni deixar-se dominar, ni voler-se imposar. Adequar-se els dos per treure'n un bon resultat, cosa que molt probablement requerirà un esforç més gran per part nostra que per part seva.

Què haguessiu fet, doncs, vosaltres, adequar-vos a les circumstàncies, com va fer la persona que marcava el camp, o passar per damunt del bassal, sabent que la ratlla no quedaria marcada?

Salt al vuit

Fa dies que ha començat una nova etapa.
Segons uns interessants consells trobats a http://www.blog.armandososa.com/2008/08/28/por-que-ser-freelancer/ he decidit mantenir un bloc. Un bloc on parlaré de disseny gràfic, doncs tinc la intenció de que s'hi pugui accedir des del meu web, i que en sigui la part que es mantingui més viva. Un lloc on, a més de penjar-hi els nous treballs que pugui anar fent, hi pugui deixar opinions sobre feines d'altres, reflexions sobre aquest ofici, etc.

I un lloc on, també, pugui dir la meva sobre aspectes més vitals; al capdavall la nostra feina influeix directament sobre les nostres vides. Sempre he pensat que quan tingués un web faria un apartat anomenat Disseny gràfic i compromís, en el que intentaria transmetre la idea que un dissenyador gràfic pot estar compromès amb la gent del seu entorn, compromès amb la vida. La barreja és estranya, ja ho sé. Disseny gràfic i vida; fins i tot sona malament. Però és la meva història. És la meva feina que m'ha de donar prou per pagar crèdits, hipoteques, escoles, etc, etc, etc...

Avui faig quaranta anys. Els advocats m'han dit que avui puc apuntar-me a l'Inem. Puc capitalitzar l'atur. Puc donar-me d'alta com a autònom i que 'els autònoms' me'ls paguin ells. Puc tenir autonomia laboral. Podria decidir buscar feina a un altre estudi; estic convençut que en trobaria. Continuar treballant per a un altre com he estat fent els darrers vint anys. Però resulta que he decidit que em puc espavilar tot sol. Per què? Per estar més a prop de la meva familia. Vet-ho aqui! Disseny gràfic i vida.

La sensació és ben bé la de fer un salt i quedar suspès a l'aire. Com anirà tot? Ara que sé que trigaré a cobrar la meva indemnització potser d'aqui a vuit mesos i que probablement no arribi al 30% del que la llei diu que em pertoca. Avui que he perdut dues hores a l'Inem i m'han posat una multa. Avui que faig quaranta anys. Avui... em sento més segur que mai.